El passat 18 de Desembre vaig anar a Madrid a recollir el premi acessit del Marqués de Bradomín de Teatro. (és per a joves autors).
Una setmana abans, Sergi Juesas, membre del Jurat del Premi Ciutat de Sagunt 2008.VA fer-ne la segünet presentació. Us l'adjunto.
USHUAIA
MARC ARTIGAU I QUERALT
L’obra d’Artigau finalitza com comença, i entre les 21 escenes que conformen la seua obra tornem a sentir el soroll d’un cos que cau a terra. Ushuaia ens parla d’una obsessió, de l’etern retorn, dels desitjos, dels somnis, dels plaers que a soles troben l’habitacle on viure dins de la part més inconscient de cadascú. Els teixits onírics dels seus personatges estan units i potser els desitjos no aconseguits es queden en un lloc anomenat el no-res.
A Ushuaia trobem:
- Juli, obsessionat per la jove que menja iogurts de maduixa a la televisió.
- El Mag, obsessionat amb la perfecció del seu espectacle d’escapisme, en què Flora, la seua ajudant, ha de desaparéixer.
- Flora i Juli es troben; ella el desitja, ell desitja el producte publicitari: el cos suggeridor d’una jove que menja iogurts de maduixa.
- Aïna, consumidora de trankimazins, seroxat i tonopans, estirada al llit pensa en la manera més discreta i econòmica de suïcidar-se.
- Finalment, un actor està a punt de travessar una altra línia, la d’obrir el teló i trobar-se davant del públic per a fer de Puk, el donyet de El somni d’una nit d’estiu.
I de sobte, cloc, tot es connecta.
Hem d’agrair a Ushuaia i al seu actor que ens haja fet pensar, que ens haja submergit en algunes preguntes que no hem resolt encara, però que, sobretot, hui en dia, resten amuntonades sota els interminables papers de les qüestions pragmàtiques i econòmiques. Estes preguntes giren al voltant de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat, dels forats negres… I d’açò m’agradaria parlar, de les preguntes que, potser, sense trellat, m’ha fet vindre al cap esta obra.
Ushuaia és la ciutat més meridional, la ciutat de la fi del món, i segons diu la llegenda, on els pous són especials. Qui cau en un pou d’Ushuaia mai no torna, com si no haguera existit. Ací comencen les preguntes: allò és possible? Si has existit alguna vegada, pot donar-se la possibilitat de no haver existit mai? La mateixa pregunta sobre l’existència no implica almenys l’existència d’alguna cosa, encara que siga del dubte?. Esta feble línia entre l’existència i la no-existència és la que pobla el pati de veïns de l’obra d’Ushuaia, al cap i a la fi del pati de veïns en què es resumeix el nostre món.
El dubte i la pèrdua dels personatges que cauen en EL NO-RES no són signe inexcusable de la seua existència? És esta paradoxa la que, terriblement, ens fa por: la paradoxa que mai no hàgem existit, que tot açò siga mentida, que tot allò que tant ens costa de mantindre i suportar siga, al cap i a la fi, una broma, que tot caiga en l’oblit. Caldrà que ens peguen una hòstia, com li pega Flora a Juli, per a confirmar que existim? Bona confirmació, però dolorosa. I és que, seguint Kierkegaard, l’existència és injustificable, inconcebible i, com a tal, desafia la correspondència entre la realitat i la raó. Punt essencial de l’obra d’Artigau (com diu Aïna insistentment i innocentment): «Hi ha d’haver alguna raó específica, algun motiu que ens condueix cap ací». Ni tan sols els personatges d’Ushuaia no trien res (condició de l’existència per a Sartre), sinó que es veuen abocats a un món d’encreuaments atzarosos (encara que el Mag diga que «l’atzar és el pitjor del món»). I d’altra banda resulta sorprenent la imatge d’un no-res com un enorme iogurt de maduixa, un iogurt, amb una encertada metàfora, sorgit de l’inexistent món que fabrica la publicitat. Un món inexistent, que, tanmateix, compleix les nostres expectatives, els nostres desitjos.
I si Ushuaia ens fa pensar sobre la feble línia entre l’existència i la no-existència, entre el ser i el no-res, també ens fa pensar sobre la feble línia entre els somnis i la realitat (els somnis, com a part de l’existència).
I si els somnis coincidiren amb la realitat?
I si primer és el somni, i després es transforma en realitat?
Que seríem més feliços? Potser no. Perquè els somnis, de vegades, ens diuen coses que tampoc no volem escoltar, com li passa al Juli.
I tres últimes preguntes:
On està el lloc ideal per a descansar de tot açò de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat...?
Sabeu què són els forats negres? Heu pensat que tot pot estar passant en el mateix espai i en el mateix temps?
I l’ultima: quina serà la porta per la qual nosaltres passarem al no-res? Un teló d’un teatre, una caixa màgica, una nevera… Tinguem cura amb la porta de l’eixida!
Mac Artigau i Queralt amb Ushuaia ens parla de les imatges, emocions i sentiments que ens envolten, que conformen el nou teatre, el teatre contemporani, el d’ara. Potser un teatre més pròxim al món cinematogràfic. Té gust de Woody Allen (amb frases de Scoop), el tacte de David Lynch (per allò del vellut blau on podem sentir «el món és un indret estrany»).
Per a tancar m’agradaria llegir-vos unes paraules del filòsof Friederich Von Schiller. «Quan la pena rosega el nostre cor, quan l’enutjament enverina les nostres hores solitàries, quan el món i els negocis ens fastiguegen, quan mil vicis oprimeixen la nostra ànima i la nostra sensibilitat amenaça d’asfixiar-nos amb les feines de l’ofici, el teatre ens acull: en este món fictici continuarem somiant amb el món real, ens reinterpretarem a nosaltres mateixos, es desperta la nostra sensibilitat, passions saludables sacsegen la nostra adormida natura i fan que la sang tinga efluvis més vius».
MARC ARTIGAU I QUERALT
L’obra d’Artigau finalitza com comença, i entre les 21 escenes que conformen la seua obra tornem a sentir el soroll d’un cos que cau a terra. Ushuaia ens parla d’una obsessió, de l’etern retorn, dels desitjos, dels somnis, dels plaers que a soles troben l’habitacle on viure dins de la part més inconscient de cadascú. Els teixits onírics dels seus personatges estan units i potser els desitjos no aconseguits es queden en un lloc anomenat el no-res.
A Ushuaia trobem:
- Juli, obsessionat per la jove que menja iogurts de maduixa a la televisió.
- El Mag, obsessionat amb la perfecció del seu espectacle d’escapisme, en què Flora, la seua ajudant, ha de desaparéixer.
- Flora i Juli es troben; ella el desitja, ell desitja el producte publicitari: el cos suggeridor d’una jove que menja iogurts de maduixa.
- Aïna, consumidora de trankimazins, seroxat i tonopans, estirada al llit pensa en la manera més discreta i econòmica de suïcidar-se.
- Finalment, un actor està a punt de travessar una altra línia, la d’obrir el teló i trobar-se davant del públic per a fer de Puk, el donyet de El somni d’una nit d’estiu.
I de sobte, cloc, tot es connecta.
Hem d’agrair a Ushuaia i al seu actor que ens haja fet pensar, que ens haja submergit en algunes preguntes que no hem resolt encara, però que, sobretot, hui en dia, resten amuntonades sota els interminables papers de les qüestions pragmàtiques i econòmiques. Estes preguntes giren al voltant de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat, dels forats negres… I d’açò m’agradaria parlar, de les preguntes que, potser, sense trellat, m’ha fet vindre al cap esta obra.
Ushuaia és la ciutat més meridional, la ciutat de la fi del món, i segons diu la llegenda, on els pous són especials. Qui cau en un pou d’Ushuaia mai no torna, com si no haguera existit. Ací comencen les preguntes: allò és possible? Si has existit alguna vegada, pot donar-se la possibilitat de no haver existit mai? La mateixa pregunta sobre l’existència no implica almenys l’existència d’alguna cosa, encara que siga del dubte?. Esta feble línia entre l’existència i la no-existència és la que pobla el pati de veïns de l’obra d’Ushuaia, al cap i a la fi del pati de veïns en què es resumeix el nostre món.
El dubte i la pèrdua dels personatges que cauen en EL NO-RES no són signe inexcusable de la seua existència? És esta paradoxa la que, terriblement, ens fa por: la paradoxa que mai no hàgem existit, que tot açò siga mentida, que tot allò que tant ens costa de mantindre i suportar siga, al cap i a la fi, una broma, que tot caiga en l’oblit. Caldrà que ens peguen una hòstia, com li pega Flora a Juli, per a confirmar que existim? Bona confirmació, però dolorosa. I és que, seguint Kierkegaard, l’existència és injustificable, inconcebible i, com a tal, desafia la correspondència entre la realitat i la raó. Punt essencial de l’obra d’Artigau (com diu Aïna insistentment i innocentment): «Hi ha d’haver alguna raó específica, algun motiu que ens condueix cap ací». Ni tan sols els personatges d’Ushuaia no trien res (condició de l’existència per a Sartre), sinó que es veuen abocats a un món d’encreuaments atzarosos (encara que el Mag diga que «l’atzar és el pitjor del món»). I d’altra banda resulta sorprenent la imatge d’un no-res com un enorme iogurt de maduixa, un iogurt, amb una encertada metàfora, sorgit de l’inexistent món que fabrica la publicitat. Un món inexistent, que, tanmateix, compleix les nostres expectatives, els nostres desitjos.
I si Ushuaia ens fa pensar sobre la feble línia entre l’existència i la no-existència, entre el ser i el no-res, també ens fa pensar sobre la feble línia entre els somnis i la realitat (els somnis, com a part de l’existència).
I si els somnis coincidiren amb la realitat?
I si primer és el somni, i després es transforma en realitat?
Que seríem més feliços? Potser no. Perquè els somnis, de vegades, ens diuen coses que tampoc no volem escoltar, com li passa al Juli.
I tres últimes preguntes:
On està el lloc ideal per a descansar de tot açò de l’existència, del no-res, dels somnis, de la realitat...?
Sabeu què són els forats negres? Heu pensat que tot pot estar passant en el mateix espai i en el mateix temps?
I l’ultima: quina serà la porta per la qual nosaltres passarem al no-res? Un teló d’un teatre, una caixa màgica, una nevera… Tinguem cura amb la porta de l’eixida!
Mac Artigau i Queralt amb Ushuaia ens parla de les imatges, emocions i sentiments que ens envolten, que conformen el nou teatre, el teatre contemporani, el d’ara. Potser un teatre més pròxim al món cinematogràfic. Té gust de Woody Allen (amb frases de Scoop), el tacte de David Lynch (per allò del vellut blau on podem sentir «el món és un indret estrany»).
Per a tancar m’agradaria llegir-vos unes paraules del filòsof Friederich Von Schiller. «Quan la pena rosega el nostre cor, quan l’enutjament enverina les nostres hores solitàries, quan el món i els negocis ens fastiguegen, quan mil vicis oprimeixen la nostra ànima i la nostra sensibilitat amenaça d’asfixiar-nos amb les feines de l’ofici, el teatre ens acull: en este món fictici continuarem somiant amb el món real, ens reinterpretarem a nosaltres mateixos, es desperta la nostra sensibilitat, passions saludables sacsegen la nostra adormida natura i fan que la sang tinga efluvis més vius».
Des d'aquí el meu més sincer agraïment.